Per què ens agrada el que ens agrada? Música i identitat segons S. Frith

No us ha passat que, en sentir un gènere musical o una cançó determinada sentiu una sensació de rebuig arribant fins i tot al fàstic en algunes ocasions? No us heu preguntat mai el motiu? En altres paraules, per què ens agrada la música que ens agrada? És únicament una qüestió de diversitat o d’elecció?

La resposta a aquesta pregunta, molt lligada a la categoriadel gust que hem tractat en una entrada anterior, té, segons Frith, diversos vessants, a saber:

1) Gaudim d'una música concreta perquè ens identifiquem amb ella i, alhora, amb les persones que també la senten, això és, que s'hi identifiquen, la qual cosa implica també una no-idenficació, de manera que rebutgem la música amb què no ens definim (o que no ens desperta sentiments). Així és que únicament sentim la música que ens desperta algun sentiment positiu i, al contrari, allunyem la que no ens transmet aquesta sensació.

2) La música expressa la vida emocional privada de cadascú de manera pública. Les emocions necessiten ser expressades amb intensitat, i la música n'és el mitjà alhora que en reforça el missatge. Des d’aquest punt de vista s’explica el fenomen fan, considerant que una obra expressa de forma pública allò que el fan sent de manera privada. Els fans no volen ser l’artista en si, sinó que ho són per allò que l’artista expressa amb la seua música.

3) La música deté el temps, considerant que fa present un sentiment i intensifica la seua experiència en el moment present. Això no és una qüestió de records, sinó més aviat de reviure una vivència en el moment actual.

4) Quan la música es popularitza se sent com a pròpia i es posseeix -arribant, fins i tot, a incorporar-la a la nostra personalitat-. És per aquest motiu que diem “aquesta és la meua/nostra cançó”. Això no obstant, és evident que la música és un bé intangible però, tant la sentim com a pròpia, com a part nostra, que podem arribar a prendre’ns de manera personal una crítica envers eixa cançó que tant ens agrada.

Veritat que són sorprenents totes aquestes reflexions? Si bé ja tenim un raonament que ens explica per què ens agrada el que ens agrada, jo hi afegiria com a demostració que, de la mateixa manera que tots canviem amb el pas del temps, també ho fa la música que ens atrau. Aquesta pot ser una prova que justifica el que acabem de dir: si ens definim mitjançant els nostres gustos personals i nosaltres canviem al llarg de la vida, és lògic que també ho facen les nostres inclinacions musicals, car ens defineixen

Què en penseu?

BIBLIOGRAFIA: 
-Frith, Simon: "La industria de la música popular" en S. Frith, W. Straw y J. Street (eds.), La otra historia del rock, (Madrid: Ma non troppo, 2006), pp. 53-85.